"Dóna'm la mà
Dóna'm la veu
i proclamem que
tot esta per fer
i tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig
d'un món millor."

Miquel Martí i Pol

FELIÇ 2010!

Donde viven los MONSTRUOS

Un nen rebel, salvatge, no accepta les normes (UMMMM em recorda algú?!...)
Una fugida de la realitat (a un món imaginat)
Crear, imaginar, construir en equip...
Una galeria de monstres entranyables però melancòlics i un xic tristos
Descobrir nous paisatges, llums diferents.
Una banda sonora vital.

Nota 1: Albert S, César he pensat en vosaltres quan la veia us encantarà!

Nota2: he recordat la meva breu etapa com a Bibliotecaria del Folchi i els grans descobriments que vaig fer.

Nota3: aneu a veure-la! també podeu comprar el llibre és molt recomanable.

collarets a la llum de l'espelma

llumetes de colors

cortinetes que pengen del cel, fan petits sorollets i

es mouen amb el "buf" del vent

i xiuxiuegen paraules...

una per a tu: Bon Nadal!

Redes 50: Meditación y aprendizaje

Redes 50: Meditación y aprendizaje

Posted using ShareThis

Somos

Esta vez somos
de papel
somos la corteza
de un árbol
que nada tiene
que ver con el sudar del viento
Somos servilleta
y el recibo de luz,
somos servilleta
y el recibo de luz
Esta vez somos de papel
Somos las infracciones
y las hojas de la biblia
Esta vez somos honestos
Somos servilleta
y el recibo de luz,
somos servilleta
y el recibo de luz
Esta vez somos de papel
somos las infracciones
esta vez somos honestos
para siempre
para siempre
para siempre...

Julieta Venegas

detalls d'una excursió...

imatges que son idees...paraules que brollen dels fons del mar.

un peix pallasso que no es diu Nemo!

unes flors que fan una olor especial...a mar

una lluna que és un peix

i un cavallet que s'amaga...

Portes...

Crec que encara que visquéssim dos-cents anys, hi haurien portes nostres que continuarien tancades (...) potser, les portes que un pot obrir no siguin suficients per poder expressar d’una forma completa qui som.
José Saramago. El amor posible

Quins infants deixarem al nostre món?

Quins infants deixarem al nostre món? from jfernanq on Vimeo.

Intervenció de Philippe Meirieu a la II Jornada Marta Mata, organitzada per la Fundació Àngels Garriga de Mata a Saifores el 14 de novembre de 2009.

La pregunta que encapçala aquest post es prou important!
Les paraules del Philippe Meirieu son prou colpidores.
Us deixo penjats un parell d'entrades imprescidibles per a totes aquelles persones que us preocupen els temes educatius i pedagògics.
Cal dedicar-li una estoneta, però val la pena.
ja em direu alguna coseta?

Redes 49: Educar para fabricar ciudadanos

Redes 49: Educar para fabricar ciudadanos

Posted using ShareThis

creant un bosc...

i molts records d'esplai...

la lluna em fa una visita!

Asseguda al meu sofa pacient, somniadora..

...crec que vol tastar la meva sopa...

si, si la que escalfa el cor i allunya les pors.

BONA NIT LLUNA!

Per continuar pensant...

“Hola, bon dia -digué la guineu.
- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.
- Sóc una guineu -digué la guineu.
- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…
- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.
- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.
Però després d’una reflexió, afegí:
- Què vol dir “domesticar”?
- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
(…)
-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.
- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.
- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.
- S’ha de ser molt pacient. Primer t’aseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…
El petit príncep va tornar l’endemà.
- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si vens, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si vens a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…
És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:
- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.
- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…
- És clar que sí -digué la guineu.
- Però et tocarà de plorar!
- I força -digué la guineu.
- Així no hi has guanyat res!
- Si que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.
(…)
- Adéu -digué.
- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.
- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.

Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

Brutal: per pensar...

ENTREVISTA: entrevista Elsa Punset, filòsofa, per Jordina Tarré (atenció plena)

*busqueu a la pàgina de catalunya ràdio l'entrevista del dia:o2/12/o9.

Bon Pont!!!!